Jo confesso

jo-confesso1Havíem estat molt de temps il·lusionats amb la tertúlia d’aquest aquest llibre perquè havia de venir en Jaume Cabré. Malauradament, per motius personals, ens ho va haver de suspendre i no vam poder gaudir de la seva presència.

 

Quan començàrem la lectura de Jo confesso, hem de dir que tots coneixíem l’èxit, tant de crítica com de públic, que havia assolit l’obra. A més, feia pocs mesos que havíem llegit Les veus del Pamano, obra també de Jaume Cabré, que ens va agradar molt. Per tant, la predisposició era molt bona.

 

No obstant això, la primera conclusió que podríem treure del dia que ens reunírem és que, entre nosaltres, hi havia dues postures molt diferenciades i marcades: d’una banda, els que consideraven Jo confesso una obra mestra, sublim, on l’autor denota gran originalitat; i, d’una altra banda, els que pensaven que era una novel·la molt ambiciosa i extensa, que l’èxit obtingut estava massa inflat i que Jaume Cabré tenia llibres millors.

 

Si ens centram en l’obra, podem dir que a Jo confesso hi ha moltíssimes històries, amb un munt de personatges i èpoques diferents, i que el fil conductor de tot l’entramat és el Vial, el primer violí que Lorenzo Storioni va construir a Cremona durant el segle XVII.

 

En general, la novel·la tracta sobre la maldat humana, una maldat que va des de l’acció individual a la col·lectiva i que podem veure amb el pas d’aquest violí d’unes mans a d’altres al llarg del temps, ja que en moltes ocasions aquest traspàs es produeix de forma violenta. Però no només la força del mal apareix lligada al violí, ja que hi ha tres moments de la història on aquest mal apareix amb més força i brutalitat que mai: la inquisició, el franquisme i el nazisme.

 

Encara que la maldat sigui el tema principal, l’amor és un altre tema que també apareix a quasi totes les històries narrades al llarg de la novel·la. Concretament, trobam el que viu l’Adrià Ardèvol, el protagonista, amb la gent que l’envolta al llarg de la seva vida: l’amor entre els pares, un amor fred, sense passió; l’amor de Fèlix Ardèvol cap el seu fill, un amor autoritari, que marca, que imposa, que terroritza, tot al contrari d’allò que ell necessitava; l’amor entre Bernat i Adrià, un amor quasi fraternal, incondicional, però que acaba veient-se que no ho és tant; i, finalment, l’amor de parella, entre Adrià i Sara, un amor traït pel propi Adrià però que, al final, serà el que el motivarà a restaurar el mal fet pel seu pare i a redimir-se.

 

Els protagonistes que apareixen al llarg de l’obra estan ben aconseguits gràcies a les descripcions i les accions que realitzen. Hi havia molts de personatges que podíem analitzar, però ens centràrem principalment en Adrià, un ésser superdotat, però no en tots els àmbits de la vida, ja que té una greu mancança d’intel·ligència emocional i dificultat en les relacions interpersonals, com amb el seu amic Bernat o la seva estimada Sara. Es veu certa insatisfacció en la seva figura que cerca assolir tots els coneixements del món. Aquest personatge generà molts comentaris per la seva manera d’expressar-se i d’estar present en la història i també per la manera com acaba.

 

Per a la majoria dels lectors, el fet que a l’obra hi hagués tantes històries i personatges i, com a conseqüència, tants de fils per lligar, els va resultar molt interessant. Van reconèixer que, de vegades, semblava que unes històries no tenien res a veure amb les altres, però, com va dir un dels tertulians, “[…] confiava que en Jaume sabés el que feia i que al final tot lligàs”. Per una altra banda, un lector poc entusiasmat reconeixia que hi havia un munt d’històries ben engirgolades, però que no aportaven gran cosa a la lectura total de l’obra.

 

Si fins aquí més o menys tothom estava d’acord amb el que s’havia parlat, les discrepàncies més fortes es van produir quan comentàrem l’estructura del llibre. Tots coincidírem que és una obra que requereix concentració i que exigeix al lector una lectura atenta. Però, mentre que per a alguns l’èxit, entre d’altres coses, resideix en l’originalitat de la seva escriptura, en els canvis de temps cap endavant i cap enrere i amb com enllaça, de vegades en un mateix paràgraf o en la mateixa frase, dues o tres històries separades en el temps i en l’espai —especialment atractiu és el moment en què, mitjançant un diàleg, es fa un paral·lelisme entre la inquisició i el nazisme—, per a uns altres tot això és on radica el problema del llibre, perquè troben que hi ha un ús excessiu d’aquest recurs que l’autor ja havia emprat a Les veus del Pamano, però d’una forma més moderada i aconseguida, perquè en cap moment dificultà la lectura.

 

Finalment, es va obrir un debat sobre les nombroses coincidències d’aquesta obra, Jo confesso (2011), amb el llibre de l’escriptor suís Pascal Mercier (pseudònim de Peter Bieri) titulat Tren nocturno a Lisboa (2004), i sobre si es tractava d’una inspiració o d’un possible plagi, atès que ambdues obres tracten els mateixos temes. Al llibre del suís es tracta la història d’un virtuós del piano enfront de la d’un virtuós del violí a Jo confesso; a les dues històries apareix el fet del culte a l’obra literària: a un les edicions de col·leccionista i a l’altre el col·leccionisme de manuscrits; i, a més, s’hi poden trobar l’amistat entre dos amics, l’existència d’un personatge superdotat, la recreació de l’ambient universitari i a un és present la dictadura de Salazar i a l’altre, el nazisme. A alguns els va recordar, també, l’argument de la pel·lícula El violín rojo, de François Girard.

 

Al final, es comentà que molts dels personatges i de les històries de l’obra Jo confesso pot ser que estiguin inspirats en el recull de contes del mateix Jaume Cabrer Viatge d’hivern (2000).

 

Per acabar, podem dir que, a l’hora de fer aquesta ressenya, ens hem vist amb la dificultat d’haver-ho de fer sense destapar res del que passa i això ha estat una mica complicat, ja que l’extensió del llibre i els temes tractats permetien fer-ho amb molta més profunditat.

 

Per això, des d’aquí, us animam a llegir el llibre .

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s