La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey  

La sinopsi del llibre podria ser aquesta: 1946, Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda de forma accidental durant l’ocupació alemanya i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus singulars habitants i les seves vivències durant la guerra.

Aquesta obra, com la majoria d’obres que llegim al Club, ha tengut valoracions molts diferents.

Un punt en què coincidírem tots va ser la dificultat per entrar dins l’obra. Amb  la lectura de les primeres pàgines no semblava que estiguéssim davant un llibre gaire interessant, ni donava peu a imaginar què hi trobaríem. No obstant això, passades aquestes pàgines, el llibre es llegeix ràpidament i la historia enganxa. El segon punt de coincidència apareix al final del llibre, amb la seva resolució. Per a la majoria, el ritme tranquil de la primera part havia desaparegut i tot es desenvolupava de manera molt ràpida, previsible i un poc infantil. Suposàrem que això es podia deure al fet que l’obra havia estat escrita per dues autores: per Mary Ann Shaffer i, quan ella emmalaltí, per la seva neboda Annie Barrows, escriptora infantil.

Pel que fa a l’estructura del llibre, podem dir que la forma epistolar que té està molt ben elaborada. A mesura que es llegeixen les cartes, el lector va construint la història del que va passar.

La novel·la, tot i ser de ficció, es basa en fets reals. Un dels temes que tracta és l’ocupació de les illes del canal de la Mànega per part de l’exèrcit alemany. Mitjançant les cartes, coneixem diferents històries d’aquella època: del que va suposar per als habitants de l’illa els cinc anys d’ocupació; dels enginys que varen haver de fer per sobreviure; de les difícils decisions que van haver de prendre; de la fortalesa i honestedat d’uns i de la mesquinesa d’uns altres; de com la necessitat uneix gent que, en principi, no té res en comú, etc. No és un llibre d’acció, són records i vivències del que es va viure. Aquí va ser quan les opinions dels lectors van ser més oposades. Mentre uns trobaven que l’autora podria haver aprofundit més en el tema de l’ocupació i de la guerra, un altre sector es demanava per què s’escriuen encara tants de llibres de la Segona Guerra Mundial, ja que tema està suficientment tractat. La resposta que va sorgir és que tal vegada són necessaris per no oblidar i no repetir la mateixa historia.

Els personatges que apareixen, els coneixem per les cartes que ells mateixos o uns altres han escrit. Cada un d’ells té la seva importància dins l’obra, si bé, al principi, pareix que na Juliet, l’escriptora que es documenta per poder escriure un llibre i a qui tots escriuen, és qui ha de ser el centre principal; però, a mesura que l’obra avança, ens adonam que no és així, que el personatge entorn del qual gira el llibre és l’únic que no ha escrit cap carta, però que es fa present des del primer dia a través de les cartes dels altres: n’Elisabeth. Ella és una dona plena de vitalitat, coratge, humanitat, etc., una dona que és capaç d’arriscar la seva pròpia vida per salvar la d’un altre. Totes aquestes qualitats ens recorden a Franciska i Helena, les protagonistes de El secret de la mare. Si bé les històries de les protagonistes no tenen res a veure, sí connecten en la  manera de mirar el món.

Com hem dit al començament, la societat literària neix de forma accidental. Els membres es coneixien, però no tenien una forta amistat entre ells. El nexe en comú era n’Elisabeth. Com diu una protagonista: “Sense la seva insistència jo no els hauria convidat mai a compartir el porc i la societat literària i de pastís de pela de patata no hauria respirat”.

No estam, per tant, davant un grup compromès en la lectura des de sempre. Cap d’ells no havia format part d’una societat literària i, fins i tot, alguns no havien llegit gaire més que la Bíblia, però, a poc a poc, començaren no només a trobar plaer per la lectura i gaudir parlant i discutint de llibres, sinó que es varen anar apreciant cada vegada més els uns als altres. En aquells anys d’ocupació la societat els va suposar un llum dins la foscor.

Per acabar, podem dir que és una història entranyable, plena de tendresa, bondat i humor, a pesar dels moments durs que es varen viure, tot i un sector del Club la va trobar massa “ensucrada”.