El llibreter de Kabul

El llibreter de Kabul, de Åsne Seierstad, va ser una obra que, en general, va agradar bastant.

El primer que es va comentar és que els mesos que l’escriptora havia passat amb la família del llibreter Sultan Khan havien donat peu a un relat de tipus periodístic, ja que ens descriu la vida d’aquell moment a Kabul, a través de dita família. Asne Seierstad ni opina ni jutja els fets que han passat, simplement exposa el que veu i, en els casos en què no hi pot estar present o que són pensaments dels personatges, es basa, com ella mateixa comenta al pròleg, en les coses que li han contat els mateixos protagonistes. La seva presència al llarg de la història és nul•la.

Per començar, parlàrem de l’eix en torn del qual es desenvolupa l’acció o, més ben dit, el personatge de qui depèn el destí de tots els altres.

Sultan Khan és el cap d’aquesta família de classe mitjana; un home de negocis, que té llibreries, que intenta que la cultura del país no es perdi, que ha hagut de lluitar contra la ignorància i la intolerància religiosa dels diferents governants, que obri les portes de ca seva a una periodista oriental perquè pugui contar al món el que veu, un home que vol veure un Afganistan modern, etc. En definitiva, podríem dir que és un home liberal en moltes coses, però, quan es tracta de la família, realment ens trobam davant un patriarca autoritari. En cap cas no es pot contradir la seva voluntat i el que ell decideix és llei per a tot el nucli familiar.

Un dels altres temes que tractàrem va ser el de la terrible situació de la dona. Arriba a ser angoixant veure les humiliacions a les quals estan sotmeses. Tots els homes de la casa estan per damunt d’elles. Són esclaves dels esposos, dels germans i, fins i tot, dels nebots, encara que siguin menors. No tenen dret a expressar ni sentiments ni emocions. Són mercaderies d’intercanvi i, en la majoria dels casos, la dona sempre té un destí que no és el que ella espera o voldria.

Així, Sharifa, la primera dona de Sultan, quan ell decideix casar-se amb la Sonya, una joveneta de 17 anys, ho veu com un deshonor, una humiliació. Passa de ser “l’escollida”, la mare dels seus fills, a la dona marcada com “la que no és suficient”. No obstant això, ha d’acceptar amb grat el fet, perquè és decisió del seu home i no té cap altra sortida.

No està en millor situació Sonya, que veu el seu casament com un deure, una obligació cap a la seva família per poder aconseguir-los una situació econòmica millor.

Comentàrem que, possiblement, el cas més trist de tots els personatges femenins de la família és el de Leila, una de les germanes de Sultan. Ella és l’única que intenta sortir de la presó en què viu, deixar de ser l’esclava de tots i poder gaudir d’una vida nova. Lluita tot el que pot, però finalment el destí que li espera és pitjor que el que té a casa.

Una de les coses que observàrem també amb la lectura del llibre és que, desgraciadament, moltes vegades les dones són el pitjor enemic d’elles mateixes. Unes vegades per autocensura, com quan Leila decideix deixar d’anar a classes d’anglès perquè són classes mixtes, o quan Sonya es troba malament si no du el burca, perquè l’ha duit tota la vida, i d’altres perquè segueixen per inèrcia les normes imposades pels homes i la tradició, com quan la germana de Leila dóna suport al fet que ella es casi amb el germà petit del seu marit, tot i saber, fins i tot, que això la deixaria en el darrer graó de la jerarquia i la convertiria en l’esclava de tots.

Mentre elles no siguin les primeres en creure que es pot sortir d’aquest món tan opressor i lluitin conjuntament, serà difícil que puguin fer-ho.

També férem constar que, pel que vàrem llegir, no només estaven malament les dones, els fills de Sultan no corrien una millor sort. Els tenia treballant des del matí fins al vespre a les llibreries i, a pesar de ser un defensor de la cultura, no els permetia ni estudiar.

Per acabar, hi va ver lectors que comentaren que esperaven que succeïssin més coses; mentre que, per a d’altres, quedava ben reflectida la situació que es viu a l’Afganistan, que era probablement del que es tractava. Ara bé, tots coincidírem en què, com a occidentals, ens consta molt entendre els costums i les tradicions d’aquest món.