L’acabadora

Dimarts 28 d’octubre ens reunírem per comentar l’obra L’acabadora, de Michela Murgia.

Des del primer moment, els assistents coincidírem en l’opinió que havia estat un llibre molt interessant i que podia donar peu a debatre diferents temes.

El primer que comentàrem va ser que, a mesura que anàvem llegint el llibre, ens sentíem identificats amb el lloc i els costums de Sardenya i establírem possibles paral•lelismes entre la societat retratada a la novel•la i la que vivia a la Mallorca de la mateixa època, una societat, encara, principalment agrícola i religiosa, on les tradicions estaven profundament arrelades.

Una vegada vistes les similituds entre les illes mediterrànies, passàrem a parlar de l’obra en si. Per començar, recordàrem què significava acabadora, i segons paraules de la mateixa autora “L’acabadora era una dona que ajudava a morir la gent en els pobles rurals de Sardenya: la reclamaven els familiars de la persona que agonitzava i ella acudia per consolar el moribund, li recolzava la nuca en un jou i amb un lleu trencament de les cervicals acabava amb la fragilitat de la seva vida”. I aquest va ser el punt de partida del debat que s’encetà sobre el dret que tenen les persones a poder decidir quan han de morir. Parlàrem de l’eutanàsia i de la necessitat de legalitzar-la perquè tothom pugui tenir una mort digna.

En el cas del personatge del llibre, la Tzia Bonaria, l’acabadora, ajuda a morir a persones que ja no tenen cap possibilitat de supervivència; és, com diu ella, el darrer acte d’amor d’una mare. Té molt clar quin és el seu ofici i, de fet, s’enfada quan una família l’engana fins al punt de maleir-los. Però actuarà sempre igual l’acabadora? Per a molts dels lectors assistents, la línea entre la pietat i el delicte és molt fina i en molts de casos és difícil saber on acaba una i comença l’altre.

Per una altra banda, l’autora ens endinsa en un altre costum sard, el fill d’ànima, que consisteix en el pacte entre dues famílies perquè el fill d’una passi a ser fill de l’altra, costum que encara perdura a l’illa i que, segons alguns dels assistents, a Mallorca també se n’han conegut casos. A partir d’aquí, s’encetà un altre debat, el de la maternitat. Què sent una mare quan ha de donar un fill a una altra? En el cas del llibre, tots coincidírem que se sentia alleujada, perquè Maria era un fruit fora de temps en una família que passava penúries i cedir-la a una altra família suposava alimentar una boca menys. I què sentia Maria? Tot i no perdre la relació amb la mare biològica i les seves germanes, des del primer dia se sent acollida per Bonaria i, encara que al principi no hi ha gaire comunicació, al llarg de la novel•la assistim a un reconeixement mutu que les duu a entendre’s, fins i tot, només amb la mirada. Únicament en el moment que Maria té coneixement de la feina de Bonaria hi ha un trencament en la seva relació, però, al final, mare i filla d’ànima es retroben.

Si per a alguns Bonaria pareixia una mare que no expressava cap acte de tendresa cap a Maria, per a d’altres no era més que la forma de relació que hi havia entre pares i fills en aquella època, molt diferent de la d’avui dia.

Finalment, pel que fa a l’estructura de l’obra, comentàrem que la novel•la té dues parts ben diferenciades: una que transcorre a l’illa de Sardenya i l’altra, a la península italiana. Per a una part dels assistents, aquesta separació fa créixer el personatge de Maria; per a la resta, però, és un tall massa forçat que no aporta res a la història.

Si us interessa veure la guia que ferem podeu clicar damunt L’acabadora