Mirall trencat és una de les darreres obres de Mercè Rodoreda, un cop consagrada com una de les grans escriptores en llengua catalana, i probablement és l’obra en la qual mostra més d’ella mateixa. Com ho sabem si, tot i que s’ha parlat molt de l’obra de Rodoreda, la seva vida ha estat un secret molt ben guardat? Doncs perquè, casualment, alhora que llegíem el llibre el Canal 33 emetia un documental[1] on el seu net, Josep Maria Gurgui, n’explica aspectes desconeguts que s’emmirallen en els de la pròpia protagonista i fil conductor de la novel·la: Teresa Goday.
En aquesta sessió, hi va haver unanimitat a l’hora de valorar l’obra. La majoria dels lectors gaudiren enormement de la lectura i trobaren que hi havia moltíssimes coses per comentar.
L’obra és un retrat gairebé documental d’una família de l’alta burgesia catalana des de finals del segle XIX i principis del XX fins a la seva decadència. Aquestes dates les hem de deduir, com deia un lector, mitjançant les escasses referències històriques que apareixen a la novel·la, ja que realment el temps històric no és el més important, sinó el temps personal.
Durant aquest període, recorrerem la vida de tres generacions de la família Valldaura, una família marcada per la desgràcia i els secrets.
Els personatges, especialment els femenins, varen ser un apartat que va donar peu a molts de comentaris.
Coincidiren que Teresa Goday, la protagonista de l’obra, i la seva filla Sofia són dos personatges completament oposats. Mentre que Teresa és una dona de gran bellesa, sensual, que s’ha sabut moure per aconseguir un estatus social que no tenia, Sofia ni té la sensualitat de la seva mare, ni ha hagut de lluitar per aconseguir la posició social en què es troba. És una dona de cor fred, que sembla no tenir sentiments, ni en els moments més durs.
Si bé va xocar la desafecció que senten les protagonistes pels fills, es va considerar un fet normal d’aquella societat. Les mares parien els fills, però eren les minyones qui tenien cura d’ells i qui els donaven afecte la majoria de les vegades. I això és el que va fer Armanda, una dona que no només estimava els nins, sinó que es va convertir en depositària de la memòria de la família.
Dels personatges dels nins, Ramon, Maria i Jaume, en vàrem parlar bastant, ja que cada un d’ells té un pes específic dins la novel·la, però comentar-ho ara, desvetlaria part important de l’obra. El que podem dir és que alguns consideraren que tot el que els passava era per falta d’amor i dels secrets que entorn d’ells hi havia.
Dels personatges masculins, el que va donar molt de joc va ser Eladi, l’home de Sofia. El definiren com un home immadur i egoista. Què es pot esperar d’un home que intenta dur al llit totes les minyones, es casa per interès amb Sofia i la nit de noces li confessa que té una filla?, es preguntava una de les lectores.
Això anava molt en la línia del que comentava una altra lectora, sobre que l’obra l’obligava constantment a fer judicis morals, a dir: “No entenc com ha fet això, aquest personatge, jo no ho faria mai”. No obstant això, al final pensa que les decisions les condiciona el moment i que de vegades no queda altra opció.
A part dels personatges principals, ens trobam d’altres que apareixen descrits molt breument, quasi no sabem res d’ells i sembla que no tenguin importància. Una de les assistents els va definir com a finalistes, és a dir, que són a la història amb una finalitat concreta. Com el primer marit de Teresa, que serveix únicament per contextualitzar com s’ha enriquit i pujat d’estatus social, i Bàrbara, que marca la vida de Salvador Valldaura.
A part dels personatges, els lectors parlaren de l’estructura de l’obra. Es comentà que els capítols eren molt diferents uns dels altres, cadascun d’ells pareixia tenir vida pròpia i feia la sensació que faltava informació, que desconeixien aspectes importants. Aquest desconeixement els va despertar una curiositat per saber més i els va fer desitjar que el llibre fos més extens.
Arran d’aquest comentari, es va dir que Mirall trencat no és només un títol, sinó una explicació de l’estructura narrativa de la novel·la. Un mirall romput en trossos irregulars, alguns més grans i d’altres més petits, miquetes…, que reflecteixen parts incompletes d’un calidoscopi de personatges que, en fer-ho, expliquen una part de la seva història de forma subjectiva, perquè un mirall canvia en funció de qui el mira i que aquesta forma de narrar, amb tantes coses que no s’expliquen, resulta fascinant.
Un altre tema de què parlàrem va ser el de la descripció tan minuciosa que fa del jardí de la Torre dels Valldaura. De fet, comprovàrem que moltes d’aquestes descripcions corresponen a llocs que l’escriptora contemplava des de ca seva quan era nina.
De la torre Farriols, que estava davant el seu pis, Mercè Rodoreda tragué, no només interiors i exteriors, com la galeria amb vidres de colors o elements del mateix jardí, sinó també el cognom Farriols que porta Eladi, l’home de Sofia.
A l’altra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi. Aquest parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura.
Els lectors arribaren a la conclusió que el temps no només ha passat factura als personatges, sinó també a la magnífica torre on vivien. Una torre que ha estat testimoni de l’esplendor i la decadència d’una família i que finalment, amb la seva destrucció per a la construcció de pisos, es tanca una època i en comença una de nova.
Tot això i molt més vàrem debatre al Club de Lectura de la Biblioteca d’Artà.
[1] http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/merce-rodoreda/video/172199/
BLOG BIBLIOTECA NA BATLESSA 